PRRS Rosalía: què hem après en aquests cinc anys?

La soca Rosalía va irrompre el 2020 com una variant especialment virulenta del PRRS, va causar brots importants i va plantejar grans desafiaments en la producció porcina espanyola. Cinc anys després d’aquells primers casos, Enric Mateu, doctor en Veterinària per la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en sanitat porcina, ens ofereix un balanç de la situació actual i ens explica com ha evolucionat el virus, el seu impacte i les lliçons apreses en aquest temps.

Enric Mateu, doctor en Veterinaria i expert en sanitat porcina. Foto: Enric Mateu.

Com ha evolucionat la soca Rosalía al llarg d’aquests cinc anys?
A hores d’ara ja no podem parlar d’una única soca Rosalía. Durant aquests cinc anys, el virus s’ha difós àmpliament, ha sofert múltiples recombinacions i ha experimentat nombrosos canvis en el seu genoma. En aquests moments, el que hi ha és una constel·lació de descendents de la soca Rosalía original, és a dir, una gran diversificació genètica. Tanmateix, aparentment no existeix una mutació o variant predominant. Això es deu, en gran mesura, al propi mecanisme de replicació del virus, que introdueix mutacions en cada nova generació de partícules víriques. Si tenim en compte que la soca Rosalía ha infectat milions d’animals en un període molt curt, i que en cadascun d’aquests animals s’han generat centenars de milers de milions de partícules víriques, el nivell de variació genètica acumulat és immens. El que estem veient ara no és una nova variant dominant, sinó la manifestació de tot el potencial de diversitat genètica que tenia aquesta soca des del principi.

Quin impacte observem ara sobre la seva virulència en comparació amb els brots inicials?
En termes generals, els brots actuals semblen menys greus que els de fa tres o quatre anys. No obstant això, aquesta reducció aparent en la virulència probablement no es deu tant a un canvi en el virus com al desenvolupament progressiu d’immunitat en la població porcina. Hem de tenir en compte que, en zones com Catalunya o Aragó, la proporció de granges infectades és molt elevada. Això implica que moltes granges ja compten amb un cert grau d’immunitat de grup, cosa que mitiga l’impacte clínic de nous brots. Tot i així, no podem generalitzar. Encara circulen variants de Rosalía amb una virulència comparable a la de la soca original i, al mateix temps, se’n detecten d’altres amb un comportament clínic més atenuat.

Quines estratègies de control i maneig s’han mostrat més eficaces davant de Rosalía?
Des d’un punt de vista pràctic, els canvis en el flux de producció han estat una de les eines més eficaces. En concret, el maneig en bandes de cinc setmanes ha demostrat tenir un impacte positiu en l’estabilització sanitària. Moltes granges que han aplicat aquest sistema han aconseguit reduir significativament la circulació del virus, encara que els resultats no són immediats i, en molts casos, parlem de processos que requereixen prop d’un any. Ara bé, aquesta estratègia no és viable per a totes les granges, especialment en aquelles amb limitacions estructurals o productives. Per això, també han resultat clau l’aplicació de mesures més accessibles, però igualment importants, com reforçar la bioseguretat interna, aplicar protocols de treball més rigorosos i mantenir una disciplina estricta en el maneig diari. Un aspecte crític és la vacunació. Encara que el seu efecte pugui ser limitat, proporciona un nivell bàsic d’immunitat que ajuda a esmorteir l’impacte de noves infeccions.

Tenint en compte la utilitat de la vacunació, existeixen vacunes comercials que ofereixin una protecció adequada davant d’aquesta soca?
Les vacunes disponibles al mercat ofereixen una protecció limitada davant la soca Rosalía, encara que sempre és preferible vacunar que no fer-ho. Des del punt de vista clínic, poden ajudar a reduir la gravetat dels signes i a mantenir paràmetres com el creixement i el pes. Tanmateix, la seva eficàcia a l’hora de frenar la transmissió del virus és molt reduïda. El motiu principal d’aquesta limitació és la distància genètica entre la soca Rosalía i les soques vacunals presents en les formulacions comercials. Tot i així, convé insistir que la vacunació continua sent una eina útil i que, encara que no garanteix el control total de la infecció, sí que pot contribuir a mitigar-ne els efectes i a facilitar l’estabilització sanitària quan es combina amb altres mesures de maneig i bioseguretat.

Els brots actuals de PRRS semblen menys greus. Foto: Rotecna.

En comparació amb el 2020, observa ara una menor mortalitat gràcies a millores en maneig o control d’infeccions?
Amb Rosalía s’han fet evidents certs aspectes, especialment en fases com la transició i l’engreix, i s’ha vist clarament que el maneig té un paper fonamental a l’hora de reduir tant la transmissió com la mortalitat. Encara que ens movem en xifres altes, al voltant del 7–8 % de mortalitat en transició i del 5–6 % en engreix, s’ha aconseguit una reducció mitjançant l’aplicació de principis bàsics que ja coneixíem: no barrejar lots, evitar moure animals enrere, implementar un maneig tipus tot dins–tot fora i mantenir una neteja i desinfecció rigorosa de les instal·lacions. Ara bé, també hem vist que la presència d’infeccions concomitants amb altres patògens complica molt el control. Rosalía agreuja aquestes situacions, cosa que afegeix un nivell extra de dificultat en la gestió sanitària.

S’han desenvolupat eines de diagnòstic més àgils per avaluar la immunitat davant de Rosalía?
Aquest continua sent un camp complex. El principal desafiament és que encara no coneixem amb precisió quins són els paràmetres que es correlacionen de manera directa amb una immunitat efectiva davant de Rosalía. Podem mesurar nivells d’anticossos o avaluar la resposta cel·lular i, encara que aquestes dades ens ofereixen una orientació sobre l’estat immunitari de l’animal, no ens permeten predir amb certesa si estarà protegit davant de la infecció. En definitiva, comptem amb eines que aporten informació parcial, però no amb un marcador immunològic clar que ens indiqui de manera concloent el nivell de protecció. Per tant, en aquest aspecte, podríem dir que no hem avançat significativament respecte a la situació del 2020.

Quin impacte ha tingut aquesta soca en la percepció del PRRS dins del sector?
Hi ha hagut empreses i professionals que s’han mostrat realment preocupats i han pres mesures serioses per fer front al virus. No obstant això, també hi ha una part del sector que, sense que això signifiqui manca d’interès, no ha valorat adequadament l’impacte real de la malaltia. Un element que ha influït en aquesta percepció és el context econòmic. Els preus s’han mantingut extraordinàriament alts, i un dels motius ha estat precisament el dèficit d’animals provocat pel PRRS. El 2024, el guany mitjà per porc en escorxador rondava els 37 euros, cosa que proporciona un marge molt ampli. Això ha permès que, fins i tot amb mortalitats elevades, els comptes continuïn sortint. Però també genera el risc que no es percebi amb claredat l’abast real del problema sanitari.

Després de cinc anys, quins aprenentatges ha deixat al sector porcí en termes de vigilància, bioseguretat i presa de decisions sanitàries?
En aquelles empreses que realment han actuat, la manera de gestionar la sanitat ha canviat de manera significativa. Qüestions com la bioseguretat, l’organització logística o els moviments d’animals ara s’aborden de manera diferent, precisament pel risc que aquesta malaltia ha suposat. El fet que moltes empreses hagin decidit seguir aquest camí demostra que han pres consciència de l’impacte econòmic que pot tenir un problema sanitari d’aquesta magnitud, i això ha contribuït a generar una major consciència sobre la importància de la sanitat dins del procés productiu. També cal assenyalar que el sector porcí espanyol arrossega des de fa temps una dificultat per prendre decisions col·lectives i assumir una responsabilitat comuna. Aquesta manca d’acció coordinada ha estat una de les debilitats més evidents en la gestió del PRRS. Gran part de la difusió inicial del virus es va deure a l’escassa comunicació entre operadors, fos voluntària o involuntària. Aquesta és una lliçó que hauríem d’aprendre. A més, seria desitjable que l’administració adoptés un paper més actiu i proporcionés el suport legal o burocràtic necessari perquè el mateix sector pugui implementar mesures de control més efectives.