Com triar entre alimentació seca o humida en porcí?

En la producció porcina, l’alimentació representa al voltant del 70% del cost de producció d’un animal engreixat llest per a l’escorxament. Dins d’aquest percentatge, la fase d’engreix concentra gairebé el 45%, seguida de la de transició (10%), gestació (10%) i maternitat (5%). Amb aquestes xifres, resulta evident que qualsevol millora en l’eficiència alimentària té un impacte directe i significatiu en la rendibilitat de la granja.

En aquest context, una de les decisions tècniques rellevants és l’elecció entre alimentació seca o humida en les fases de transició i engreix dels animals d’abast. Ambdues estratègies tenen avantatges, desavantatges i requisits específics que s’han d’avaluar en funció del nivell de maneig de la granja, la capacitat de control ambiental, la fase productiva, la genètica, el pes dels animals a l’entrada i a la sortida, el tipus de presentació de l’aliment, etc.

Minimitzar el malbaratament i maximitzar consum

En sistemes d’alimentació ad libitum, independentment de si s’opta per un sistema sec o humit, l’eficiència alimentària es sustenta sempre en dos pilars fonamentals: reduir al màxim el malbaratement i maximitzar el consum diari. Pel que fa al disseny del menjador, la facilitat i precisió de la regulació, la quantitat d’aliment disponible al plat, l’accés de l’animal al pinso del plat, el nombre de boques disponibles i la correcta relació animal/espai d’alimentació són factors decisius en ambdós sistemes.

Un menjador mal dissenyat, amb racons inaccessibles o regulacions imprecises o de difícil accés, genera acumulacions de pinso que els animals no consumeixen i que acaben convertint-se en malbaratament i pèrdues econòmiques, a més de no permetre la neteja i desinfecció adequades dels equips i suposar un risc per a la bioseguretat.

Les dimensions de l’espai d’accés al menjador han d’estar adaptades a la mida de l’animal en cada fase. El fons del plat ha de ser suficient perquè l’animal pugui accedir a l’aliment còmodament sense introduir-hi les potes, i l’amplada de l’espai d’alimentació, en el cas de menjadors en què més de tres animals mengen en paral·lel, ha de ser un 10% més gran que l’amplada d’espatlles de l’animal. En el cas de menjadors on mengen fins a tres animals, no necessiten tant espai per fer-ho còmodament, ja que els animals situats als extrems poden col·locar-se lleugerament en diagonal i la referència passa a ser la mida del cap en lloc de l’amplada d’espatlles. Això també minimitza el malbaratament, ja que els animals mengen amb més comoditat, especialment en les últimes fases de creixement, quan la seva mida és més gran.

De la mateixa manera, una competència excessiva per l’aliment per falta de punts d’alimentació augmenta el malbaratament, redueix la ingesta diària i penalitza el creixement, especialment si el sistema de control climàtic no permet mantenir els animals en la seva zona de confort, ja que concentren el consum a les hores més fresques del dia i de la nit, reduint el temps en què realment s’utilitzen els menjadors.

Alimentació en sec

L’alimentació en sec es caracteritza per la dispensació del pinso sense barrejar-lo directament amb aigua al plat. Si la granulometria dels components del pinso no és homogènia, els animals poden arribar a seleccionar i separar els components, maximitzant el malbaratament d’aliment i sense poder garantir una ingesta homogènia de la ració formulada, però això es pot evitar dispensant pinso peletitzat.

D’altra banda, la velocitat d’ingesta és menor que amb pinso humit, per la qual cosa es poden tenir menys animals per boca d’alimentació. Això pot arribar a reduir el consum mitjà diari respecte als sistemes humits, però es pot minimitzar utilitzant aliment granulat i col·locant els abeuradors a prop dels menjadors.

Als menjadors en sec, el control del malbaratament depèn en gran mesura d’una correcta cobertura del plat, que ha de situar-se generalment entre el 25 i el 33%. Cobertes superiors permeten que els animals extreguin més pinso del que poden ingerir, incrementant les pèrdues, però un cop ajustades, requereixen poca intervenció. A més, el pinso sec pot estar més temps al plat sense ser consumit sense malmetre’s.

L’alimentació en sec maximitza l’ús dels abeuradors, especialment si les temperatures dins la nau són altes, per la qual cosa pot arribar a augmentar significativament el consum aparent d’aigua i el volum de producció de fems respecte a l’alimentació humida, especialment si els abeuradors no són eficients en l’ús de l’aigua. Per això, es recomana utilitzar abeuradors de nivell constant, que desaprofiten la meitat que els de cassoleta i xupet, i quatre vegades menys que els xupets sense cassoleta.

Alimentació en sec. Foto: Rotecna. 

Alimentació humida

L’alimentació humida es basa en la barreja de pinso i aigua al plat del propi menjador, generant una papilla. Això requereix que entre la tolva i el plat hi hagi un mecanisme dispensador que els animals han d’accionar, per la qual cosa el seu funcionament ha de ser fiable, senzill i intuïtiu, especialment per als animals més petits, que han d’aprendre a usar-lo després del deslletament.

L’alimentació humida evita que es separin els components de l’aliment, encara que es dispense en format de farina, i els animals consumeixen més ràpidament que si el pinso és sec. En aquest tipus de menjadors és crucial una correcta regulació i un cabal d’aigua que garanteixi que no hi hagi un excés d’aliment ni d’aigua al plat. Això és clau per obtenir un bon índex de conversió.

El plat ha de tenir pinso sense arribar a estar excessivament net i llepat, cosa que indicaria falta de cabal de pinso i reduiria la guanyada mitjana diària. Al mateix temps, és fonamental evitar acumulacions d’aliment, perquè, a més de generar malbaratament, el pinso humit es deteriora amb rapidesa, perd les seves qualitats organolèptiques i disminueix el seu atractiu per als animals, especialment en condicions de temperatures elevades.

A més, en menjadors humits és molt important no tenir menys animals dels recomanats per punt de menjar, ja que el pinso passa massa temps al plat i arriba a ser impossible ajustar una proporció correcta entre cabal de pinso i aigua, quedant massa aigua al plat també. Aquest excés d’aigua repercuteix en el desaprofitament d’aliment i en el consum d’energia, especialment en els animals amb menor capacitat volumètrica d’ingesta, arribant a ser un problema important per als animals en iniciació després del deslletament. Els cabals d’aigua s’han de mantenir generalment entre 0,5 i 0,7 L/min per als garrins en transició, mentre que en engreix es treballa entre 0,7 i 1,0 L/min.

En menjadors humits, prescindir d’abeuradors addicionals pot reduir el consum total d’aigua i afavorir l’inici dels garrins deslletats, ja que disposen d’aigua i aliment en un mateix punt. No obstant això, en obligar els animals a beure al mateix lloc on mengen, és imprescindible ajustar la densitat per punt d’alimentació si es vol evitar un impacte negatiu en la guanyada mitjana diària. Això és especialment important en períodes de temperatures elevades, quan el consum d’aigua augmenta de manera significativa. En aquest sentit, en sistemes on la temperatura de la nau pot ser elevada, es recomana disposar d’abeuradors addicionals. Aquests poden desconnectar-se en períodes freds per optimitzar el maneig. Així mateix, comptar amb abeuradors extra permet tancar l’aportació d’aigua als menjadors durant les últimes fases de creixement, cosa que ajuda a moderar el consum mitjà diari de pinso i a limitar l’acumulació de greix en animals pesats, especialment en genètiques amb major tendència a engreixar.

Alimentació humida. Foto: Rotecna. 

Diferències segons fase productiva, pes i genètica

En animals recentment deslletats, la prioritat absoluta és un arrencada ràpida, ja que fins al 40% dels garrins no consumeixen aliment en les 48 hores posteriors al deslletament. En aquesta fase, una alimentació en sec ben dissenyada (amb pinso granulat, suficients boques d’alimentació, ús de plats de suport per a l’arrencada, bona accessibilitat i subministrament constant de pinso fresc) sol oferir una major seguretat de maneig.

Perquè l’alimentació humida ofereixi millors resultats que l’alimentació en sec, els menjadors han de comptar amb un mecanisme fiable i d’aprenentatge extremadament ràpid, a més de requerir un maneig i un ajust molt fins i freqüents, amb la finalitat d’evitar problemes derivats de l’excés d’aigua o del temps excessiu de permanència del pinso al plat. Així mateix, atès que la capacitat d’ingesta en animals petits és limitada, l’increment possible en el consum mitjà diari entre ambdós sistemes no sol generar diferències significatives en aquesta fase. Per això, com menor sigui el pes dels animals a l’entrada i a la sortida, i especialment quan s’utilitza pinso en pellet en lloc de farina, millors resultats s’obtenen amb sistemes d’alimentació en sec enfront dels humits.

En engreix i finalització, l’alimentació humida mostra major potencial, ja que els animals aprenen a utilitzar els mecanismes amb més facilitat i tenen més capacitat d’ingesta i creixement diari. No obstant això, aquest benefici només es materialitza si la regulació és correcta i el sistema està ben adaptat al clima i al maneig de la granja. A més, s’ha de tenir en compte el pes de sortida i la genètica, ja que, com hem comentat, si els animals superen l’edat de màxima guanyada mitjana diària, poden arribar a engreixar en excés, per la qual cosa convé limitar-los el consum, i una manera senzilla de fer-ho és dispensar l’aliment en sec. Així, com menor sigui el pes dels animals a l’entrada i a la sortida o menor sigui la seva tendència a engreixar al pes de sortida, millor funcionaran els sistemes humits respecte dels secs.

En sistemes Wean to Finish, on els animals romanen al mateix menjador des dels 5–6 kg fins al pes de sacrifici, la polivalència és clau, especialment si es sacrifiquen amb pesos elevats. Menjadors capaços de treballar en règim sec o humit, amb ajustos progressius, amb mecanisme d’aprenentatge molt intuïtiu i amb altura variable segons la mida dels animals, permeten adaptar l’estratègia alimentària a cada fase sense canviar el menjador.

Influència del clima, el maneig i l’estratègia productiva

Les condicions ambientals i el nivell tècnic de la granja són determinants en l’elecció del sistema. En climes molt càlids i en absència de mitjans per controlar adequadament l’ambient dins les naus i/o en granges amb menor capacitat de control i seguiment per part dels operaris, els sistemes secs solen donar millors resultats. Per contra, en instal·lacions amb bon control ambiental, amb menjadors ben dissenyats amb mecanismes d’ús intuïtiu per part dels animals i personal capacitat, l’alimentació humida pot aportar avantatges clars en termes de consum i creixement.

Com escollir el sistema més adequat?

Com hem vist, l’elecció entre alimentació en sec i humida depèn de múltiples factors que s’han d’avaluar de forma conjunta. Ambdós sistemes poden ser altament eficients si s’apliquen correctament i s’adapten a la fase productiva, al clima, al tipus de pinso i al nivell de maneig de la granja. Més que optar per una alternativa o una altra de manera dogmàtica, l’enfocament tècnic ha de centrar-se en el disseny del menjador, la precisió de la regulació i del cabal d’aigua, la reducció de la competència entre animals i l’adequació del sistema a les condicions específiques de cada granja. Sempre que sigui possible, convé prioritzar solucions versàtils que permetin ajustar l’estratègia alimentària segons l’evolució dels animals i les circumstàncies productives.

En definitiva, l’alimentació eficient en porcí no depèn només de si el pinso s’ofereix sec o humit, sinó de com es gestiona cada detall del sistema perquè els animals mengin més, desaprofitin menys i assolir el seu potencial productiu en el menor temps possible, incloent els aspectes sanitaris, nutricionals, ambientals i genètics.