Quin paper juga el personal en la bioseguretat d’una granja?

En bioseguretat, les persones tenen el paper més important. El seu comportament, formació i compromís són el veritable motor de la prevenció. José Casanovas, veterinari i coordinador de bioseguretat a Cincaporc, analitza el paper clau del factor humà i com construir una cultura sòlida i compartida dins l’entorn productiu.

José Casanovas, veterinari i coordinador de bioseguretat. Foto: J. Casanovas.

Quin paper hi tenen les persones en la bioseguretat diària d’una granja?
La bioseguretat se sustenta, fonamentalment, sobre tres pilars: la localització de la granja, el disseny i l’estat de les seves instal·lacions, i el personal. D’aquests tres, el factor humà és, sens dubte, el més determinant, perquè és el més dinàmic, el que pot canviar amb més facilitat i el que exerceix una major influència en el dia a dia. La ubicació geogràfica de la granja és quelcom pràcticament inamovible; poc s’hi pot fer un cop presa la decisió. Les instal·lacions són més susceptibles de millores i adaptacions, però no sempre de manera ràpida i eficaç. El personal, en canvi, té un impacte immediat i sostingut sobre la gestió del sistema en general i de la bioseguretat en particular. El podríem comparar amb la seguretat viària. La carretera influeix, pot ser més o menys adequada; el vehicle també importa, però és el conductor, el pilot, qui, en última instància, determina els riscos que es pugui produir o no un accident. De la mateixa manera, en una granja, el “pilot” del sistema de bioseguretat és l’equip humà.

Quins són els errors humans més comuns que poden comprometre la bioseguretat?
Un dels errors més comuns és l’excés de confiança. De nou, podem establir un paral·lelisme molt il·lustratiu amb la seguretat viària. Ningú reconeix obertament ser un mal conductor. Tots creiem que conduïm bé i, quan hi ha un accident, gairebé sempre pensem que la culpa és de l’altre. Amb la bioseguretat passa quelcom similar. Pensar que som immunes o que el problema el tenen els altres és un greu error. Aquesta confiança excessiva pot portar-nos a assumir riscos innecessaris, a relaxar-nos i a permetre’ns certes llicències que no haurien d’existir en un entorn tan sensible. Això ens porta directament a un aspecte clau com és l’autocontrol. La bioseguretat no depèn únicament de protocols escrits o de barreres físiques, sinó de l’actitud i el compromís de l’equip humà que la gestiona. Si el personal no interioritza la seva responsabilitat, tot el sistema s’afebleix. Tornar-se permissiu és molt perillós. Un altre error freqüent és creure que la bioseguretat és un tema que només competeix al ramader o al personal de granja. I no és així, hi ha molts més actors implicats. Tots tenim una quota de responsabilitat. La bioseguretat s’ha d’entendre com un compromís transversal en tota la piràmide productiva.

Creu que la formació contínua realment canvia hàbits en el personal? Com s’hauria d’enfocar?
Crec fermament en la formació, i hi dedico molt de temps perquè considero que és fonamental per evitar errors. La principal raó per la qual es fa una cosa malament és perquè no se sap fer bé. Perquè sigui realment efectiva, hem d’aprofitar tots els mitjans al nostre abast, des de reunions formatives dins de la pròpia granja, passant per sessions més estructurades en aula, fins a eines més informals com grups de WhatsApp, on es puguin compartir impactes, coses que ens sorprenen, tant per bé com per mal, generant informació de manera dinàmica, accessible i constant. Ara bé, encara que la formació és molt important, hi ha quelcom que considero encara més essencial: l’educació. La formació és, en realitat, només una part de l’educació. L’educació implica el dia a dia, la manera com ens comportem, com transmetem els valors i com gestionem cada situació en la rutina diària. És aquí on realment es consoliden els hàbits i es construeix una cultura de bioseguretat sòlida. No n’hi ha prou amb fer una xerrada o enviar una presentació; cal acompanyar, reforçar, donar exemple i fer un seguiment constant.

Quina importància té el disseny de les instal·lacions per facilitar el bon comportament del personal?
Les instal·lacions són fonamentals. Un bon disseny facilita enormement el compliment de les normes de bioseguretat. Per exemple, tu pots marcar un límit simplement pintant una línia a terra, però si en lloc d’una línia hi ha un tancat físic, el compliment és molt més intuïtiu i natural, i es reforça amb l’obligatorietat. Un cas clar el veiem a les granges amb sistemes d’aire filtrat, que solen tenir un alt nivell sanitari. En aquests entorns sovint es parla del que s’anomena “efecte búnquer”. És a dir, quan algú entra en una granja d’aquest tipus, percep immediatament que està accedint a un lloc aïllat, confinat, perfectament controlat, on el límit entre la zona neta i la zona bruta està definit amb precisió a tots els punts, sense cap mena de dubte. Això influeix directament en el comportament de l’equip i dels visitants. Aquest tipus d’instal·lacions no només milloren la bioseguretat tècnica, sinó que reforcen aquell component educatiu del qual parlàvem abans. Faciliten que el personal interioritzi les normes i actuï amb més responsabilitat.

Com es pot motivar l’equip perquè compleixi sempre amb els protocols?
La primera clau és que els protocols siguin senzills i que es puguin complir. Si les mesures són complicades o difícils de portar a terme en el dia a dia, resulta més complex que es compleixin de manera constant. De vegades, en l’intent de millorar la bioseguretat, es proposen canvis que resulten poc pràctics en el context real de treball. Per això, el primer és que els protocols siguin clars, simples i adaptats a l’operativa de la granja. Després, entra en joc un segon factor molt important: la informació. És fonamental que l’equip no només conegui el que passa dins de la granja, sinó també el que succeeix fora, en altres granges, en l’entorn sanitari, en el sector. Quan el personal té una visió més àmplia del risc, pren més consciència i s’implica més. En aquest sentit, és molt útil mostrar exemples gràfics o visuals de situacions reals en altres llocs, com, per exemple, en les campanyes de sensibilització de la DGT. Això genera un impacte molt més fort que una explicació teòrica, i ajuda a reforçar la motivació i el compromís amb les mesures.

José impartint una formació sobre bioseguretat. Foto: José Casanovas.

Com sap si una persona realment ha entès i aplica bé les mesures de bioseguretat?
No ho sé. És més, estic convençut que hi ha part del personal que no ho entén. Però el veritablement important és que aquesta persona estigui integrada en un entorn on la resta de l’equip sí que hagi entès i apliqui correctament les mesures. El context influeix moltíssim en el comportament individual. Podem comparar-ho amb el que passa durant un vol. Quan la tripulació explica les normes de seguretat, és probable que hi hagi persones que no hi parin atenció o fins i tot que no les entenguin del tot. Però mentre la majoria sí que les comprengui i actuï correctament en cas de necessitat, el sistema funciona. Amb la bioseguretat passa quelcom similar. L’ideal seria que tothom comprengués en profunditat cada protocol, però el crucial és que l’entorn estigui ben format i que existeixi una cultura de compliment.

En moments de crisi sanitària, quin és el factor humà més determinant?
El més important és estar ben organitzats i comptar amb protocols clars i definits. No es tracta d’improvisar ni de reaccionar exageradament quan sorgeix un problema sanitari. El gran error és caure en la trampa “d’extremar” les mesures de bioseguretat només quan apareix una alerta, com un brot de PPA a Alemanya o qualsevol altra situació de risc. Les mesures de bioseguretat han d’estar sempre actives i aplicar-se al màxim de les nostres possibilitats, en tot moment, no només quan hi ha la sensació d’un risc greu. No hi ha mesures especials per a moments de crisi. Hi ha protocols, hi ha recursos i cal aplicar-los de manera rigorosa i constant, dia rere dia. Torno a utilitzar un exemple de seguretat viària. Seria com si decidíssim desconnectar l’airbag del cotxe i només activar-lo el dia que hi ha boira. No té sentit. Les eines de protecció han d’estar operatives sempre, no ocasionalment.

Com es crea una cultura de bioseguretat sòlida a la granja?
És molt difícil. Per a mi, la clau està a entendre que va més enllà de la formació tècnica i que es tracta d’educar. Això implica treballar el dia a dia, transmetre valors, actituds i compromís. No n’hi ha prou amb ensenyar un protocol, cal donar exemple, intentant cultivar una manera de pensar i actuar que estigui alineada amb la bioseguretat en cada decisió. És fonamental que tothom se senti partícip. No pot ser quelcom imposat des de dalt. Cada persona de l’equip ha de tenir la possibilitat, i també la responsabilitat, d’involucrar-se, d’aportar, de corregir i de ser corregit. Ens hem de monitoritzar entre tots, de manera constructiva, com un equip que comparteix un objectiu comú. Només així, amb treball diari, amb coherència i amb implicació col·lectiva, es pot arribar a construir una veritable cultura de bioseguretat. No és fàcil, però és l’única via perquè les mesures funcionin de manera sostinguda en el temps.

Quin consell donaria als nous professionals que s’incorporen al sector porcí?
El mateix que donen molts entrenadors de futbol als seus jugadors abans d’un partit important: “Sortiu i gaudiu”. El sector porcí és un sector clau, apassionant i ple d’oportunitats. Som el tercer productor mundial, i això no és casualitat. Al darrere hi ha molt coneixement, innovació i esforç col·lectiu. Ara mateix hi ha moltíssim per fer. La sanitat és més complexa, però també comptem amb més mitjans, més tecnologia i millors eines que mai. La partida ha canviat, però no necessàriament a pitjor. Els reptes són diferents, però també ho és la preparació dels nous professionals, que arriben amb formació, amb visió i amb ganes de transformar el sector. Per això, als que s’incorporen, els diria que s’impliquin, que aprenguin cada dia, però, sobretot, que gaudeixin del camí. Finalment, és fonamental que tot el coneixement que generem en matèria de bioseguretat sigui compartit de manera oberta amb tot el sector, perquè, en cas d’una crisi sanitària, les conseqüències no afectaran únicament una granja o empresa en particular, sinó que impactaran en tota la cadena productiva. Per això, hem de fomentar una cultura de col·laboració i transparència. La bioseguretat no és responsabilitat exclusiva d’una sola part, és un compromís col·lectiu que involucra tots els esglaons del sistema: productors, transportistes, veterinaris, gerents, personal administratiu, autoritats sanitàries, consumidors, turistes, etc. Només treballant plegats podrem construir un sector més resilient i preparat davant dels reptes sanitaris.