Què va passar després de la darrera crisi de PPA a Espanya?

Set mesos després de la detecció dels primers casos de pesta porcina africana (PPA) a Barcelona, el sector porcí continua en alerta i pendent de l’evolució del brot. Tot i que la malaltia es restringeix, de moment, a la fauna silvestre, especialment al senglar, la seva presència ha reactivat una amenaça ja coneguda a Espanya, encara que en un context molt diferent del passat, quan el virus afectava sobretot el porc domèstic.

Mirar enrere resulta, per tant, imprescindible. L’anterior crisi de PPA, que es va prolongar durant més de 30 anys fins a la seva eradicació el 1994 i la declaració oficial com a país lliure el 1995, va marcar l’inici d’una profunda transformació productiva. Fem una mirada enrere i, a través del testimoni de Christian Gortázar, catedràtic de Sanitat Animal, i Manolo Toledo, veterinari amb dècades d’experiència, analitzem les principals diferències entre aquella etapa i la situació actual, així com els aprenentatges que va deixar aquell procés per al sector.

Com era el sector porcí espanyol aleshores?

El context productiu en què va irrompre la PPA no tenia res a veure amb l’actual. Com explica Christian Gortázar, “el sector porcí estava antiquat, comptava amb molt poca bioseguretat i amb una producció sustentada en granges petites amb un sistema gens professionalitzat”. En aquest context, el porcí no tenia el pes econòmic que ha assolit avui i, tal com recorda Manolo Toledo, “en molts casos, les granges eren un complement a l’agricultura o a una altra feina, cosa que limitava la implantació de mesures sanitàries rigoroses”.

Precisament, aquesta manca de professionalització va ser un dels principals factors que van afavorir la circulació del virus. La manca de controls en els moviments d’animals i la poca separació entre granges van generar un entorn permeable des del punt de vista sanitari. “Hi havia moltes granges que compartien material sanitari, i fins i tot els verros”, recorda Toledo, i afegeix: “Això posa de manifest l’absència de barreres sanitàries que tenia aleshores el sector, cosa que va facilitar l’expansió de la malaltia”.

Quin va ser l’impacte de la PPA?

Tot i que als anys 70 i 80 del segle passat Espanya no era la potència exportadora que és actualment, l’impacte del virus va ser rellevant tant des del punt de vista sanitari com econòmic, ja que l’àmplia propagació del virus i la manca d’eines en dificultaven el control.

En termes econòmics, les conseqüències van ser importants, especialment per les limitacions comercials que comportava la malaltia. “No poder exportar productes de porc, ni tan sols els de més valor afegit com poden ser els ibèrics, va limitar la producció a l’autoconsum del país”, explica Gortázar. No obstant això, la repercussió no és comparable amb la que tindria actualment una situació similar, ja que, matisa, “en aquell moment el sector porcí era molt local, tot el que es produïa es consumia aquí i, per tant, no tenia la dimensió que té ara”.

Tot i així, la malaltia va generar pèrdues directes rellevants a les granges, especialment per la necessitat de sacrificar animals, encara que com apunta Toledo, “si la PPA arribava a una granja, la xifra de porcs que s’havien de sacrificar no era ni de bon tros la que seria ara”. Aquest fet posa de manifest fins a quin punt l’evolució del sector ha incrementat també el potencial impacte del virus, tant per la mida més gran de les granges com pel pes econòmic i comercial que avui té la producció porcina.

Com va superar el sector porcí la crisi de PPA?

Malgrat les limitacions de l’època, l’eradicació va ser possible gràcies a una estratègia basada en mesures contundents i eficaces. Entre aquestes, Gortázar destaca tres punts clau: “el control dels moviments, l’eliminació dels animals a les granges positives, cosa que va ser fonamental, i evidentment la modernització de les instal·lacions i la destrucció d’aquelles més antiquades i menys favorables per mantenir la bioseguretat”.

Per la seva banda, Toledo posa el focus en la importància de la detecció precoç i la intervenció ràpida. Aquest últim aspecte va ser clau per impulsar la col·laboració del sector, tot i que no va estar exempt de dificultats. De fet, reconeix que “molta gent passava per alt casos de PPA, en molts casos per falta de formació o de saber reconèixer la malaltia, i per això es va trigar més a poder acabar amb el virus”, i afegeix: “El pla de contingència també era senzill, sacrificaves els animals i els eliminaves”. Aquestes pràctiques posen de relleu les mancances d’informació i conscienciació que hi havia en aquell moment, així com les diferències respecte dels protocols i estàndards sanitaris actuals. Tanmateix, totes aquestes mesures, centrades a tallar la transmissió dins de les granges domèstiques, finalment van resultar efectives, encara que en un escenari molt diferent de l’actual.

La darrera crisi de PPA va reforçar la cultura de bioseguretat. Foto: Rotecna.

Quins canvis van sorgir després de l’eradicació?

L’eradicació de la PPA va suposar l’inici d’una profunda transformació del sector porcí. Moltes de les estructures i protocols que avui es consideren bàsics van sorgir precisament com a resposta directa a aquella etapa, marcant un abans i un després en la professionalització del sector. En aquest aspecte, Gortázar recorda que “la declaració de país lliure i l’obertura de l’exportació dels productes porcins va suposar una injecció de moral per al sector, que va impulsar definitivament el seu creixement i professionalització”.

A partir d’aquell moment, el sector va iniciar un procés de modernització de les instal·lacions i d’especialització productiva. Tal com explica Gortázar, “es va apostar per una porcicultura més moderna, amb divisió de funcions entre granges, cada vegada amb fases més diferenciades i amb unes mesures de bioseguretat tant interna com externa molt més avançades”. Aquesta evolució va permetre millorar el control sanitari i augmentar la competitivitat de la producció porcina espanyola.

Tal com apunta Toledo: “A partir d’aleshores, el control veterinari va començar a guanyar pes dins del funcionament de les granges i es va avançar cap a sistemes de producció més organitzats i compartimentats”, matisa. Això va reforçar la professionalització i el control sanitari del sector.

El paper del senglar

Un dels aspectes que més diferencia l’escenari de l’anterior crisi respecte de l’actual és el protagonisme adquirit per la fauna silvestre en l’epidemiologia de la malaltia. Sobre aquest aspecte, Gortázar subratlla que “abans dels 90, el paper del senglar era menor, la població era una desena part o fins i tot menys de la que tenim ara”. Aquest fet va permetre que les mesures aplicades sobre el porc domèstic fossin suficients per acabar amb la circulació del virus.

Tanmateix, avui la situació és completament diferent. Segons el catedràtic, “el sector està més preparat que aleshores, però el risc s’ha multiplicat per la sobrepoblació de senglars”. En aquest sentit, “el senglar ha passat de ser un actor secundari a convertir-se en un element central en el manteniment i la propagació de la malaltia, obligant a replantejar les estratègies de control sanitari”.

En aquesta línia, Toledo insisteix en la necessitat d’actuar sobre el control poblacional d’aquesta espècie. “Hi ha una densitat tan gran que la propagació de malalties és molt difícil de controlar, perquè en pocs quilòmetres quadrats hi ha una quantitat enorme de senglars, cosa que abans no passava. És un problema gran i cal frenar-lo”, afirma, i matisa que això ha de ser una responsabilitat compartida entre totes les comunitats autònomes: “Totes les comunitats autònomes haurien de tenir plans de contingència i, algun cop, en alguna granja, fer un simulacre perquè tots sapiguem què cal fer”.

D’altra banda, a aquest nou escenari s’hi suma l’impacte de la globalització, que ha multiplicat els moviments d’animals, persones i mercaderies. Com recorda Gortázar, “cada moviment és un risc, especialment en un país amb un alt nivell d’intercanvi comercial i trànsit internacional”.

Després de la crisi de PPA, es va impulsar una producció més moderna. Foto: Rotecna.

Què hem après?

L’experiència de l’anterior crisi de PPA a Espanya va deixar lliçons fonamentals per al sector porcí com, per exemple, la importància de la rapidesa d’actuació. En aquest sentit, la detecció precoç continua sent un dels principis bàsics de qualsevol estratègia sanitària davant del virus i, com explica Toledo, “la identificació ràpida permet establir un anell de control i estrangular la malaltia”.

Per entendre encara millor aquesta idea, Gortázar apunta: “Quan a l’inici d’un incendi forestal s’utilitzen tots els mitjans disponibles sobre una superfície relativament petita, la probabilitat de controlar-lo és força alta. Si, per contra, no s’utilitzen tots els mitjans, l’incendi augmenta de mida i els recursos s’han de dividir en una superfície molt més gran”. Aquest enfocament evidencia la necessitat de mobilitzar tots els recursos de manera immediata i coordinada davant qualsevol sospita o detecció.

A més, l’anterior crisi també va demostrar la importància de la transparència, la comunicació i la formació. Com recorda Toledo, “aquesta situació afavoria comportaments de risc i dificultava l’aplicació homogènia de les mesures sanitàries”. Per això, considera que un dels grans aprenentatges és que “cal ser tan transparents com sigui possible, sense ser alarmistes. I no només cal ser-ho, també cal semblar-ho”.

Tres dècades després, l’experiència demostra que la PPA va transformar profundament la producció porcina espanyola i va obligar el sector a desenvolupar una capacitat d’adaptació i resiliència que avui continua sent una de les seves principals fortaleses davant qualsevol amenaça sanitària.