Cinc maneres de millorar la bioseguretat mitjançant el disseny

Óscar Toledano. Director general de Rotecna

La sanitat és un dels factors que més condicionen els resultats productius i econòmics d’una granja porcina. És un fet que la bretxa entre els productors amb els costos de producció més elevats i els més baixos s’ha ampliat en els darrers anys, especialment a causa de les diferències en l’estat sanitari i la incidència de malalties com el PRRS. Aquests factors provoquen pèrdues importants a causa de l’increment de l’índex de reposició de truges, l’empitjorament dels resultats reproductius, una taxa de mortalitat més elevada a maternitat, deslletament i engreix, un creixement menor, un pitjor índex de conversió, costos sanitaris més elevats i un augment dels decomisos a l’escorxador.

Quan parlem de bioseguretat en granges porcines, solem pensar principalment en protocols: dutxar-se abans d’entrar, canviar-se la roba i el calçat, netejar i desinfectar els vehicles, controlar les visites o establir períodes de quarantena. Totes aquestes mesures són fonamentals, però una part molt important de la bioseguretat d’una granja es decideix molt abans que hi entrin els primers animals, en el moment de triar on i com construir-la.

La bioseguretat externa intenta evitar que els patògens arribin a la granja i hi entrin, mentre que la bioseguretat interna busca reduir-ne la propagació una vegada hi han entrat. La ubicació, la distribució de les instal·lacions i la manera com es mouen els animals, les persones, els vehicles, el pinso, els materials, els cadàvers, els purins i fins i tot l’aire condicionaran, durant tota la vida de la granja, la nostra capacitat per aconseguir-ho.

Per això, una granja amb un nivell elevat de bioseguretat s’hauria de dissenyar seguint una seqüència lògica: primer reduir l’exposició, després evitar l’entrada i, finalment, limitar la propagació.

Repassem els cinc aspectes principals que hem de tenir en compte per aconseguir-ho.

Triar un lloc adequat on construir

La primera barrera de bioseguretat d’una granja no és el tancament perimetral ni la dutxa, sinó el lloc on decidim construir-la. Unes instal·lacions situades en una zona d’elevada densitat porcina, envoltades d’altres granges i a prop de carreteres amb molt trànsit d’animals, parteixen d’un nivell de risc molt diferent del d’unes instal·lacions més aïllades. Per això, abans de triar una ubicació, hauríem d’estudiar la densitat de la zona, el nombre, la mida i la distància de les granges properes, el seu estatus sanitari, les carreteres utilitzades per transportar animals i la proximitat d’escorxadors i altres punts de concentració de porcs, a més de l’orografia i els vents dominants.

La importància de la distància és especialment evident davant de patògens que es poden dispersar entre granges a través de diferents vies, com ara insectes, rosegadors o pols, i fins i tot per via aerògena a llargues distàncies. En el cas del PRRS, en determinades condicions s’ha recuperat PRRSV infecciós a l’aire a distàncies d’aproximadament 9 km d’una població infectada.

Això no vol dir que els animals situats a aquesta distància s’hagin d’infectar, ni que hi hagi una distància a partir de la qual el risc desaparegui: la soca, la quantitat de patogen emesa, la humitat, la temperatura, la radiació solar, l’orografia i, especialment, la direcció i la velocitat del vent condicionen enormement la transmissió aerògena. El que sí que demostra és que, en granges amb un estatus sanitari elevat, no hauríem d’estudiar únicament les granges més properes. Com a criteri pràctic d’anàlisi, per a una nova granja de reproductores d’alt estatus sanitari és raonable analitzar detalladament les granges i els principals riscos sanitaris existents en un radi d’almenys 5 km. En nuclis genètics, granges de multiplicació o instal·lacions amb un valor sanitari molt elevat, aquesta anàlisi s’hauria d’ampliar fins a aproximadament 10 km.

La distància tampoc no s’ha d’analitzar de manera aïllada. Diverses granges grans situades a sobrevent poden representar més risc que una de petita més propera situada habitualment a sotavent. Per això, més que buscar una xifra màgica de separació, hem de valorar la pressió sanitària real de l’entorn.

També hauríem d’estudiar on s’apliquen els purins de les granges properes. Estudis recents han trobat una incidència més elevada de brots de PRRS quan s’aplicaven purins en camps propers, especialment dins dels primers 1,6 km, tot i que també es va observar una associació a distàncies més grans. Aquests resultats no permeten establir una distància de seguretat, però indiquen que al voltant d’una granja de reproductores d’alt estatus sanitari hauríem de prestar una atenció especial a les zones on s’apliquen purins d’altres granges, especialment si provenen de granges positives o amb un estatus sanitari desconegut.

Cal valorar, a més, la presència de fauna salvatge i la possibilitat de contacte amb aquesta. El risc associat al porc senglar ha adquirit una importància especial amb la PPA, per la qual cosa el tancament perimetral ha de ser una veritable barrera física, mantenir-se en bon estat i evitar que els animals salvatges puguin accedir a les instal·lacions, les zones d’emmagatzematge, el pinso o els materials potencialment contaminats.

Quan el grau d’aïllament disponible no és suficient, especialment en granges de reproductores situades en zones d’elevada densitat porcina, pot ser recomanable incorporar sistemes de filtració de l’aire. Els filtres redueixen el risc associat a aquesta via, però no compensen les deficiències en el transport, els carregadors, l’entrada d’animals, persones, materials o pinso.

La ubicació, d’altra banda, té una característica que la diferencia de pràcticament totes les altres mesures: una vegada construïda la granja, no la podem canviar. Per això, el risc sanitari hauria de tenir un pes similar al de l’accés a l’aigua, l’electricitat, les carreteres o la disponibilitat de personal o de superfície per gestionar els purins quan seleccionem on construir una nova granja.

El tancament perimetral ha de ser una veritable barrera física. Foto: Rotecna.

Dissenyar primer els fluxos i després les naus

Quan projectem la ubicació de les diferents naus d’una granja (recria, gestació, maternitat, deslletament…), primer hauríem de representar en un plànol com es mouran els sis fluxos principals de la granja entre aquestes: animals, persones, vehicles, pinso i materials, cadàvers i purins, i aire.

Cadascun d’aquests fluxos pot transportar patògens d’una manera diferent i necessita, per tant, mesures de control específiques. Una vegada dibuixats, hem d’analitzar on es creuen. Com menys encreuaments hi hagi entre circuits amb diferents nivells de risc sanitari, millor.

El tancament perimetral ha de separar clarament l’exterior de la granja del seu interior, i els accessos han de ser els mínims possibles i estar controlats. Sempre que les característiques de la finca ho permetin, és especialment interessant disposar d’un vial exterior des del qual els diferents vehicles puguin accedir únicament al punt que els correspon. Els vehicles dels treballadors haurien d’anar a l’aparcament; el camió del pinso, als sitges; els transports d’animals, als seus carregadors; el vehicle de recollida de cadàvers, al seu punt de retirada, i les cisternes de purins, directament a la zona d’emmagatzematge.

No tots aquests vehicles presenten el mateix risc. Els relacionats amb animals, cadàvers o purins poden haver tingut contacte previ amb altres granges o llocs d’elevada concentració de porcs. Precisament, els vehicles de més risc haurien de ser els que menys s’aproximessin al nucli net de la granja.

La mateixa filosofia s’ha d’aplicar a l’interior. Els animals haurien d’avançar seguint la seqüència del procés productiu, evitant retrocessos i encreuaments entre animals de diferents edats o estatus sanitaris i afavorint, sempre que sigui possible, els sistemes tot dins-tot fora.

L’aire també s’ha de considerar un flux. En una instal·lació filtrada, per exemple, no serveix de gaire instal·lar bons filtres si hi ha portes, ventiladors aturats, esquerdes o altres punts per on pugui entrar aire sense filtrar. Per tant, abans de construir una granja, pot ser més important dibuixar correctament sis línies sobre el plànol que començar dibuixant-ne les parets.

Evitar que entri tot allò que no cal que hi entri

Cada vehicle, persona o material que travessa el perímetre d’una granja representa una possibilitat d’introduir-hi patògens. Per això, una de les regles més senzilles que podem aplicar durant el disseny és: si no hi ha d’entrar, que es quedi fora.

Sempre que sigui possible, els sitges haurien de situar-se de manera que es puguin omplir des de l’exterior del perímetre sanitari, per evitar que el camió del pinso hagi de circular pels vials interns.

Una cosa semblant passa amb els cadàvers. El problema no es resol allunyant el contenidor de les naus si, per dipositar-hi una baixa, el treballador ha de sortir de la zona neta i després tornar-hi a entrar. Els cadàvers haurien de sortir mitjançant un punt de transferència que separi físicament la zona neta de la zona bruta. Una solució especialment interessant consisteix a utilitzar un desnivell, situant la zona bruta en un nivell inferior. El sistema ha de permetre traslladar els cadàvers des de l’interior fins a un punt d’emmagatzematge o transferència accessible des de fora, evitant que el vehicle de recollida entri a la granja i que hi hagi contacte entre el conductor i el personal de la zona neta. Si és possible, cal utilitzar sistemes d’emmagatzematge que permetin acumular un volum més gran de baixes per reduir la freqüència de recollida per part de transports externs.

Les basses i els sistemes d’emmagatzematge de purins haurien de seguir el mateix principi. Les cisternes utilitzades per extreure'ls haurien de disposar d’un accés independent que n’evités la circulació pels vials interns. També cal prestar una atenció especial a les bombes, les mànegues i altres equips que es puguin utilitzar en diferents granges.

També hi ha determinats comptadors, dipòsits, generadors, quadres elèctrics i altres elements que requereixen manteniment periòdic que es poden situar de manera que siguin accessibles sense necessitat d’entrar al nucli sanitari. Fins i tot els motors i els quadres dels sistemes d’alimentació, control climàtic i neteja es poden instal·lar en passadissos especials que permetin fer-ne el manteniment per part de personal extern sense que aquest hagi d’entrar a la zona neta on hi ha els animals.

Cada entrada que aconseguim eliminar mitjançant el disseny suposa una operació de risc menys que haurem de controlar diàriament durant tota la vida útil de la granja.

Determinats comptadors s’han de situar fora del nucli sanitari. Foto: Rotecna. 

Convertir cada entrada i sortida en una barrera

Hi ha moviments que, evidentment, no podem eliminar. Necessitem treballadors, introduir animals de reposició, rebre determinats materials i treure animals de la granja. Els punts on aquests fluxos travessen la separació entre l’exterior i l’interior són alguns dels llocs més importants de tot el disseny.

És recomanable minimitzar els punts d’entrada i sortida des de l’exterior. Per això, des del punt de vista de la bioseguretat externa, acostuma a ser més senzill controlar una granja amb pocs accessos ben definits que una altra amb nombrosos edificis i punts d’entrada, sense que això signifiqui renunciar a una compartimentació sanitària adequada a l’interior. Hem d’evitar especialment les zones grises, on no queda clar què és net, què és brut o fins on pot arribar cada persona.

A l’entrada del personal, la separació ha de ser física. El treballador hauria d’accedir a una zona bruta, deixar-hi la roba i el calçat de carrer, dutxar-se i passar posteriorment a una zona neta on disposi de roba i botes exclusives de la granja. Els bancs, les portes i les dutxes de pas són més efectius que una simple línia pintada a terra, perquè ajuden a fer que el recorregut correcte sigui també el més fàcil de seguir.

El punt de càrrega dels animals mereix una atenció especial, ja que representa el punt de contacte entre els nostres animals i vehicles que poden haver visitat anteriorment altres granges, centres de concentració o escorxadors. El transportista no hauria d’entrar a la zona neta i el treballador de la granja no hauria d’entrar al camió. Els animals han d’avançar cap a l’exterior sense possibilitat de tornar enrere, i els terres i els drenatges s’han de dissenyar perquè, durant el rentatge, l’aigua es dirigeixi sempre cap a la zona bruta. També es poden instal·lar barreres físiques que, a partir d’una certa alçada, permetin el pas dels animals, però n’impedeixin el de les persones.

En granges de reproductores és recomanable, quan sigui possible, separar el punt de càrrega de sortida de garrins del que s’utilitza per a les truges destinades a escorxador, ja que aquests dos transports presenten nivells de risc molt diferents. La reposició requereix encara més atenció, perquè introduir animals significa obrir la nostra barrera sanitària.

Si es fa reposició externa, s’hauria de disposar d’una quarantena prou separada del nucli productiu, que funcioni com una unitat independent i disposi de circuits propis d’entrada, maneig i sortida. Això permet comprovar l’estatus sanitari de les futures mares durant el període d’aïllament i, posteriorment, dur a terme el programa d’aclimatació definit pel veterinari abans d’incorporar-les al nucli reproductor. A més, si els animals presenten algun problema sanitari durant aquest període, es redueix al mínim el risc que pugui afectar el nucli reproductor.

Si es fa reposició interna, aquesta pot estar dins de la mateixa granja i considerar-se una instal·lació més, tenint en compte el seu nivell sanitari respecte de la resta de les instal·lacions i evitant que els seus circuits comprometin el nucli reproductor.

També els medicaments, les dosis de semen, les eines, els recanvis i altres materials han de disposar de punts de transferència o descontaminació adequats.

En definitiva, tot flux que necessàriament hagi de travessar la nostra barrera sanitària ho hauria de fer per un únic punt dissenyat per controlar-ne el risc.

El carregador és un punt crític de bioseguretat pel contacte entre animals i vehicles externs. Foto: Rotecna.

Dissenyar pensant en quan la bioseguretat falli

Per moltes mesures que apliquem, el risc zero no existeix. Per això, una granja realment ben dissenyada no hauria de respondre únicament a la pregunta: com evitem que hi entri una malaltia? També ens hauríem de preguntar què passarà si finalment hi entra: com evitem que es propagui per tota la granja i com evitem transmetre-la a altres granges?

La compartimentació de les instal·lacions, la separació entre lots, el tot dins-tot fora, no barrejar animals de diferents edats i procedències, els circuits adequats de treballadors i animals i una neteja, desinfecció i assecat correctes ajuden a reduir la propagació dins de la mateixa granja.

En tot cas, la compartimentació també s’ha d’equilibrar amb la necessitat de poder dur a terme un maneig sanitari homogeni dels animals. En determinades malalties, com el PRRS, quan apareix un brot pot interessar que el veterinari pugui aplicar una mateixa estratègia sanitària a tota una població i evitar que la infecció es vagi prolongant entre diferents grups d’animals al llarg del temps. Per això, el disseny de les instal·lacions i l’organització dels lots han de permetre tant limitar la propagació d’una malaltia en un primer moment com, posteriorment, facilitar-ne l’estabilització.

Però també hem de pensar cap a fora. Si apareix un brot, els mateixos elements que utilitzem per evitar l’entrada de malalties n’han de dificultar la sortida: carregadors correctament dissenyats, rutes separades de vehicles, gestió adequada dels cadàvers i circuits controlats de persones, materials, animals i purins. Aquest concepte de biocontenció és especialment important en zones d’elevada densitat porcina. Una granja de reproductores no només concentra molts animals d’alt valor, sinó que també distribueix contínuament garrins cap a altres instal·lacions.

Encara que els protocols establerts siguin excel·lents, com més depengui la bioseguretat del fet que una persona recordi què ha de fer, més gran serà la possibilitat de cometre errors. Un bon disseny és aquell que aconsegueix que fer les coses correctament sigui també l’opció més senzilla.