Com prevenir la diarrea en garrins i millorar el seu desenvolupament digestiu

La diarrea en garrins és un dels desafiaments sanitaris més rellevants en les primeres fases de la producció porcina. El seu impacte va molt més enllà de l’episodi clínic, ja que afecta la uniformitat dels lots, incrementa els costos de tractament i compromet el potencial de creixement de l’animal.

Tot i que el seu origen sol associar-se a patògens entèrics com Escherichia coli, rotavirus o Isospora suis, en la pràctica de camp la seva aparició respon gairebé sempre a una combinació de pressió infecciosa, immaduresa digestiva i errors de maneig.

Entendre aquest problema exigeix abordar-lo com un procés dinàmic en què l’intestí del garrí actua com a eix central d’equilibri entre nutrició, entorn i estat immunitari.

Causes de la diarrea en garrins

Durant els primers dies de vida, el garrí presenta un sistema digestiu immadur, en ple desenvolupament funcional i altament sensible a qualsevol alteració. En aquesta fase, l’intestí no només ha d’adaptar-se a la digestió de nutrients, sinó també establir la seva microbiota, un procés que comença immediatament després del naixement i que depèn en gran mesura de l’entorn i de la mateixa truja com a font de microorganismes.

Aquest equilibri inicial resulta determinant, ja que el garrí depèn simultàniament de dos processos: l’absorció d’immunoglobulines del calostre per protegir-se i la colonització del seu intestí per microorganismes de l’entorn. Quan aquesta relació es desajusta, el sistema perd estabilitat i es facilita la proliferació de patògens.

És en aquest punt quan bacteris com E. coli enterotoxigènica alteren la secreció de líquids a l’intestí, mentre que el rotavirus redueix la capacitat d’absorció en danyar les cèl·lules intestinals. Al seu torn, patògens com Clostridium perfringens o Cystoisospora suis lesionen la mucosa intestinal, intensificant el deteriorament funcional.

Com a conseqüència, es produeix una pèrdua ràpida d’aigua i electròlits que pot evolucionar en poques hores. No obstant això, la gravetat del quadre no depèn únicament de l’agent infecciós, sinó de l’estat del mateix garrí. Quan la ingestió de calostre és insuficient, la immunitat és limitada i l’animal queda especialment exposat en una fase en què encara no disposa de mecanismes eficaços de defensa.

En els primers dies, els garrins presenten un sistema digestiu sensible a alteracions. Foto: Rotecna.

Nutrició com a eix d’estabilitat digestiva

Partint d’aquest escenari, la nutrició es converteix en el principal factor modulador de la salut intestinal. En les primeres hores de vida, la ingesta de calostre no només garanteix un aport energètic immediat, sinó que estableix la base immunològica que condicionarà la resistència del garrí davant infeccions digestives.

A mesura que avança el creixement, el sistema digestiu ha d’adaptar-se a un canvi profund: la transició des de la llet materna cap a una dieta sòlida. Aquest procés, especialment intens en el deslletament, implica una reorganització enzimàtica i microbiològica que pot generar inestabilitat intestinal si no es gestiona correctament. És en aquest punt on la qualitat del pinso i la seva digestibilitat adquireixen un paper determinant, ja que condicionen la velocitat d’adaptació del tracte gastrointestinal.

En granges amb un bon maneig, aquesta transició no es planteja com un canvi brusc, sinó com una adaptació progressiva que permet a l’intestí mantenir el seu equilibri funcional. Quan això no passa, la disbiosi intestinal es converteix en un factor predisponent directe per a l’aparició de diarrees postdeslletament.

Importància de l’entorn

Mentre la nutrició defineix la base fisiològica del garrí, l’entorn actua com un modulador constant de la seva estabilitat metabòlica i immunitària. El control de la temperatura és un dels factors més determinants, ja que el fred redueix l’activitat enzimàtica, disminueix el consum d’aliment i afavoreix la immunodepressió funcional.

Aquest efecte s’intensifica durant el deslletament, una fase en què l’animal ja està sotmès a canvis nutricionals i socials. L’estrès tèrmic o ambiental no actua de forma aïllada, sinó que amplifica la vulnerabilitat intestinal generada per la transició alimentària. En aquestes condicions, l’equilibri de la microbiota es torna més inestable i augmenta la probabilitat de proliferació de patògens oportunistes.

La higiene també juga un paper clau. Una elevada càrrega microbiana en maternitat incrementa la pressió d’infecció des de les primeres hores de vida. Per contra, una correcta neteja i preparació de les sales redueix significativament l’exposició a patògens i afavoreix una colonització intestinal més equilibrada. En aquest sentit, el disseny de les instal·lacions i l’optimització de les condicions en la fase de transició, tal com destaquen els enfocaments tècnics aplicats al sector porcí, permeten reduir l’estrès i millorar l’estabilitat del garrí en un dels moments més crítics del seu desenvolupament.

Mantenir unes bones condicions ambientals millora l'estabilitat del garrí. Foto: Rotecna.

Bioseguretat

Quan l’intestí del garrí ja està condicionat pel seu desenvolupament, la nutrició i l’ambient, la pressió infecciosa de l’entorn esdevé el factor decisiu. La bioseguretat permet actuar directament sobre aquest punt, reduint la presència i transmissió de patògens a la granja.

El control d’accessos, la correcta gestió del flux d’animals i l’aplicació de sistemes tot dins–tot fora contribueixen a limitar la persistència de microorganismes entre lots. Aquesta estratègia és especialment rellevant davant patògens entèrics capaços de sobreviure en l’ambient durant períodes prolongats.

La neteja i desinfecció adquireixen així un valor estratègic, no només com a mesura higiènica, sinó com a eina per disminuir la pressió d’infecció sobre els garrins més vulnerables. Alhora, la correcta gestió interna dels animals redueix la transmissió horitzontal, un dels principals mecanismes de propagació de diarrees en sistemes intensius.

Integració de factors

La prevenció de la diarrea en garrins depèn de la coherència del sistema productiu en el seu conjunt. La salut intestinal depèn d’un equilibri dinàmic en què interactuen de forma contínua la immunitat, la microbiota, la nutrició, l’ambient i la pressió infecciosa.

Quan el garrí rep una adequada transferència d’immunitat, es desenvolupa en un entorn higiènic i estable, i afronta una transició digestiva ben gestionada, l’intestí és capaç de mantenir el seu equilibri fins i tot en fases crítiques. En canvi, qualsevol desajust en aquests elements tendeix a amplificar-se ràpidament a causa de la limitada capacitat d’adaptació de l’animal en les seves primeres etapes de vida. Per això, en la producció porcina, evitar la diarrea no consisteix a reaccionar davant el problema, sinó a anticipar-se mitjançant l’estabilitat del sistema i el control precís dels factors que condicionen la salut intestinal a la granja.